Skip to content

Una conversa sobre l’acostament familiar a la lectura

Encarna Cuenca: “Precisament en l’adolescència, el paper de les amistats, pel que fa a la recomanació de llibres, és molt important; és l’aprenentatge entre iguals”

Nuria Enguita: “Jo li llegia al meu fill en castellà, perquè és la meua llengua materna, i la meua parella, en valencià”

Encarna Cuenca: “Precisament en l’adolescència, el paper de les amistats, pel que fa a la recomanació de llibres, és molt important; és l’aprenentatge entre iguals”

Comencem una nova xarrada organitzada per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) amb Nuria Enguita i Encarna Cuenca per a parlar del tema de la lectura enfocat aquesta vegada des del punt de vista de la família, de la influència familiar i de quin paper juguen els àmbits de formació en l’adquisició de l’afició a la lectura.

Encarna Cuenca és presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Ve del món de l’ensenyament, ha estat també en l’Administració i el tema de la lectura ha format part de les seues preocupacions.

Nuria Enguita és directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Historiadora de l’art, coneix sobretot el món dels museus i l’art contemporani. Ha estat responsable de la Fundació Tàpies molts anys i, més recentment, del centre d’art Bombas Gens, a València.

Adolf Beltran. Podríem començar per plantejar la qüestió de si l’afició a la lectura s’adquireix a casa. Quina és la vostra experiència? La vostra aproximació a la lectura ve de la llar o del carrer? Si vols, Nuria, pots començar tu.

Nuria Enguita. En el meu cas va ser a casa. Potser els meus pares no llegien molt, que jo recorde, però hi havia una biblioteca. És a dir, que havien llegit. I el meu pare llegia dos diaris cada dia. Estava llegint tot el dia, però no recorde veure’l amb llibres, novel·les… Potser algun assaig. Hi havia a casa una biblioteca molt important amb totes les col·leccions de l’època, en els anys seixanta. I a nosaltres ens compraven tots els llibres que volíem i ens incitaven a llegir.

A.B. He vist en algun lloc que ja t’interessava l’art de molt menuda…

N.E. No de molt menuda no. Em va interessar més d’adolescent.

A.B. I va vindre via lectures o d’una altra manera?

N.E. L’art va vindre més pel carrer, pels amics. En aquell moment, a Madrid, els anys vuitanta, la cultura estava molt present. Hi començava a haver bones exposicions, tot i  que el Museu Reina Sofia encara no estava obert, però hi havia la Biblioteca Nacional, etc. Va ser cap a la fi de l’institut i al principi de la carrera. Jo vaig estudiar història, perquè no hi havia història de l’art.

A.B. Perquè cal dir que tu, Nuria, ets de Madrid i tu Encarna, d’Albacete.  Els nostres espectadors potser es diran: “I això com és possible?”. Conta’ns, Encarna, com va anar en el teu cas.

Encarna Cuenca. Soc d’Albacete, d’un poble molt xicotet que es diu Abengibre. Hi continuem anant. Hi tenim la casa familiar. Allí ens trobem cada estiu les cosines i tornem a fer el periple de festes dels pobles del voltant. És una tradició que mantenim cada mes d’agost. Precisament amb elles, pel que comentàvem de l’afició a la lectura, llegia molt. I llegia, sobretot, teatre, perquè els meus pares van començar la relació a partir de la participació en una obra de teatre. Aleshores, el record que jo tinc de casa és d’assajos d’obres de teatre que recorde de molt menuda. I de les meues cosines i jo fent representació de teatre. D’altra banda, m’agradava molt tot el que era treball manual: desmuntava rellotges, feia vestits,  desmuntava nines i les tornava a muntar… I ens féiem els nostres decorats, els vestits, i cobràvem…

(rialles)

També inventàvem les nostres pròpies obres i repetíem moltes de les obres que s’estaven representant a casa. Aquest és, pel que fa a la lectura, el meu primer record. Però vaig agafar afició a llegir tard, als vuit o nou anys. Abans, el que m’agradava era pujar a la cambra i agafar totes les ferramentes del meu pare i fer i desfer. Era la meua felicitat.

A.B. Des de la teua experiència professional, són els vuit o nou anys l’edat habitual o creus que ha canviat, que ara l’arribada a la lectura es produeix d’una altra manera?

E. C.  Es fa d’una altra manera pel que tinc d’experiència més propera a casa, amb la meua neboda, per exemple. Va començar a llegir molt jove. Tenia tres anyets. Al principi, no era llegir, llegir, però sí contar-li històries i que també les contara ella, amb aplicacions en l’iPad. En teníem una que era una aplicació d’una granja en què els animals anaven a dormir i es deien bona nit. Eixia el “bona nit” en valencià, en castellà, en anglés. I ella llegia el “bona nit”, el “good night” o el “buenas noches”. I a partir d’ahí, va anar demanant més aplicacions que, després, passaren a ser llibres. Sí que hi ha aquella part imprescindible de les narracions orals, del xiquet i un membre de la família que li conta històries, de manera que se sent acompanyat. Així es va reproduint. Però jo soc molt major i la meua experiència és amb els contes de ma mare i mon pare. Recorde que al meu pare sempre li demanava el de “la mamá cabra y los siete cabritos”. El premi era que me’l contara a la nit, i diumenges de matí, si m’havia portat bé, podia anar al seu llit i era jo qui li contava el conte de “mamá cabra y los siete cabritillos”.

A. B. Això planteja el tema de fins a quin punt reproduïm o no els mecanismes que hem viscut en les nostres famílies.  Volia preguntar a Nuria fins a quin punt també influeix la parella en l’adquisició de lectures. Te’n vas vindre a València…

N. E. Sí, jo estava a soles. Quan vaig vindre a València, amb vint-i-tres anys, vivia sola, però… bé. Sempre estic envoltada de llibres. El meu marit, quan anem al Pirineu i em veu carregada de llibres, em diu: “És impossible”. Però jo he de viure amb llibres. No puc viure en una casa sense llibres. Finalment, potser molts només els fullege. Perquè el meu treball es fa amb llibres.

De tota manera, pel que tu comentaves, jo tinc un fill que té setze anys ara. Quan va nàixer, hi havia tecnologia, però no tanta. Recorde els vídeos. No hi havia tantes aplicacions. Nosaltres vam llegir molt amb ell. Sobretot uns llibres fantàstics que eren també per aprendre les vocals i les consonants, en castellà i en valencià. Jo li llegia en castellà, perquè és la meua llengua materna, i la meua parella, en valencià. I després ell sempre en demana tres o quatre que llegíem mil vegades, que és el que agrada als xiquets. Més tard va passar a llegir moltíssim, a vuit anys o nou, fins a l’arribada a l’adolescència. Sempre dic que no fa cap falta d’ortografia, ni en castellà, ni en anglés, ni en valencià. I això és per la lectura. No per l’estudi. Ara ha arribat la tecnologia, Twitter… Ell diu que llegeix molt, que potser és veritat.

A.B. Es diu que la família és el mediador principal de l’accés a la lectura. Fins a quin punt s’està modificant aquest rol o no?

E. C. Els estudis diuen que el principal mediador és la família i, dins d’aquesta, la figura de la mare. Preguntes si ha canviat aquest rol o no. Trobe que han canviat més els instruments, però possiblement no la figura. Continuen sent la mare i la família. Sempre dic que els xiquets ens aprenen. Recordeu aquell anunci del Ministeri de Cultura que a mi m’agradava molt, d’una parella asseguda al sofà llegint i una xiqueta també llegint, amb l’eslògan “Si tú lees, ellos leen”? Els xiquets ens copien. Igual com veus que un xiquet imita gestos on reconeixes les teues paraules o ho veus en qualsevol amic amb el seu fill, els hàbits també ens condicionen i és la família, òbviament, el primer espai d’aprenentatge. Sí que és de veres que després, quan accedeixen a l’escola, ja es poden veure condicionats per altres coses. I és cert que en l’adolescència fan una baixadeta, però no passa res perquè ho tornen a recuperar.

Precisament en l’adolescència, el paper de les amistats, pel que fa a la recomanació de llibres, és molt important; és l’aprenentatge entre iguals. Sobre quins temes ens preocupen i on podem trobar informació que ens puga ser útil. Aleshores, en eixe moment, en aquelles famílies en què es continua llegint i es continua parlant de llibres, es continua recomanant llibres, però també articles, assajos, en funció del moment. En l’adolescència, les interconnexions, les influències, poden ser més importants. Com després, en les parelles.

A.B. Nuria, quins llibres recordes que tingueren una especial importància per al teu acostament a la lectura?

N.E. En la meua infantesa va ser la sèrie aquella d’”Els cinc”, que devoràvem, a l’estiu sobretot.

A.B. Enid Blyton, n’era l’autora, no?

N.E. Sí.

A.B. Eren aventures…

N.E. Aventures de cinc xiquets I ens hi reconeixíem molt. Jo també tenia un poble, que era el millor tresor. Nosaltres vivíem a Madrid en un barri difícil de classe mitjana i en un moment difícil. El poble era per a nosaltres un alliberament. Però, clar, les vesprades es feien molt llargues.

A.B. I hi havia temps per a tota mena d’aventures… I tu, Encarna?

E.C. Tenia un llibre, que conserve encara, i que m’estime moltíssim. És un llibre que li regalaren a la meua mare quan tenia nou anys, i ara en té noranta-sis. Ella continua llegint. Té un cap privilegiat, ma mare. Es deia Canción de cuna. És un llibre molt gran, de Walt Disney, de l’any 1935, amb unes il·lustracions que cridaven moltíssim l’atenció. Cantaven cançons i estaven les partitures també. I era com el seu tresor, aquell llibre que li havien regalat quan era xiqueta, que s’estimava tantíssim i que després compartia amb mi. A més a més, el moment de compartir-lo era molt bonic. “Cuando el manto de la noche cae sobre la tierra…”, així era el començament. I era l’hora d’anar-se’n a dormir. Eren una sèrie d’històries que m’han recordat molt les històries d’Alícia… els dibuixos, però també les històries. Tenia a veure amb posar nom a les coses. Era la història d’un xiquet que se’n va a dormir amb el seu gosset -Pedro li deien al gosset, ja veus tu-, i en anar a dormir li passaven una sèrie de coses. Estava en la branca d’un arbre, queia i passava unes aventures i perills, però tornava i acabava. “Que tengas una feliz noche”. És un poc com posar nom a les pors que tens de xiqueta. Encara el tinc.

A.B. Disposar a casa d’una biblioteca té encara una importància, un sentit, un futur?

N.E. Jo tinc una biblioteca enorme, i no puc viure sense llibres. Però no ho sé. Pense que mai no acabarà el llibre perquè, com deia no sé qui, no necessites la llum i amb la tecnologia al final depens d’un endoll. El llibre sempre estarà ahí. Per a mi, sempre hi haurà llibres.

E.C. Jo tinc també una biblioteca enorme, de molts temes, i continue comprant llibres. Però he de confessar que tinc llibres en paper i també en pantalla.

A.B. En format electrònic.

E.C. Sí, en electrònic. En tinc molts repetits, els que m’agraden i els de treball.

A.B. Estàs com en una cruïlla entre dues opcions.

E.C. M’agrada llegir en paper i subratllar, ficar-me paperets, tornar a trobar-me una anotació.

N.E. Jo per a treballar, també ho faig.

E.C. Trobe que poden coexistir. La televisió no ha desplaçat la ràdio. Conviuen bé…

A.B. D’acord, siguem optimistes sobre el futur i moltes gràcies per dedicar-nos aquests minuts.