"DE TRENS I TEMPS", resseya de Mireia Ferrando

Este debate contiene 0 respuestas, tiene 1 mensaje y lo actualizó  Full de Lectura hace 2 meses, 1 semana.

  • Autor
    Publicaciones
  • #14345
     Full de Lectura 
    Jefe de claves

    Ressenya publicada en la revista Caràcters, núm. 84, p. 13, any 2018.

    AUTORA: MIREIA FERRANDO
    La segona incursió d’Anna Lis en la narrativa curta és una bona notícia. Amb Darreres oportunitats, l’escriptora de Xirivella confirma que ara la ficció és el seu gran repte; un repte, cal dir-ho des de ja, plantejat amb encert. Però, a més, el llibre demostra que també hi ha editorials disposades a convertir-se en altaveu de projectes allunyats de la tendència del moment i del ressò mediàtic més fàcil i segur.

    Després d’haver publicat petits assajos sobre filosofia, ètica i coeducació en volums col·lectius i llibres com Passió, revolta i pacte. Les cares ocultes de l’amor (2003) o La subversión del amor. Más allá de las diferencias de género (2005), que s’expliquen per la seua faceta de professora de filosofia, Lis s’endinsà en el camp de la narrativa curta amb Les temptacions (2011), un recull de relats que donava a conèixer algunes de les seues preferències temàtiques i que ara, en Darreres oportunitats, manté o fa evolucionar segons el cas. Independentment del gènere, el compromís decidit amb la dona i la reflexió sobre la quotidianitat són dues constants que marquen tota aquesta producció. Mai no hi trobarem ni pamflets ni lliçons, ni èpica ni extravagàncies: els seus són sempre textos lúcids i continguts, producte de l’observació atenta i honesta d’allò que l’envolta, darrere dels quals s’endevina la maduresa i la humilitat de l’escriptora.

    Com és habitual en els aplecs de narracions, Darreres oportunitats és un volum irregular, de vint-i-un relats, alguns dels quals destaquen per damunt d’altres. N’hi ha d’exquisits, com ara el brevíssim «Anècdota», «Ponts del Túria», pels girs inesperats, o «Hereves», que uneix l’actriu Olivia de Havilland, una professora valenciana de mitjan segle XX i una millennial magrebina sota el mateix llinatge, el femení (tant ara com en l’obra anterior, el cinema té una presència destacada). I n’hi ha altres relats no tan ben resolts, com «Violència domèstica (Crònica)», en què el fil argumental es va desfigurant, o «Diari», que potser milloraria amb un treball de concisió que ajudara a la contundència buscada pels contes. Amb tot, Darreres oportunitats és un llibre amè i sobri, escrit amb una prosa col·loquial, que confia precisament una part important de l’atractiu al notable ventall de situacions, personatges i veus que proposa.

    Les autèntiques protagonistes de la totalitat dels relats són les relacions humanes; relacions amoroses, familiars –menció especial mereix «Les arracades», sobre els secrets entre dones de tres generacions– o d’amistat, tenyides per la nostàlgia, el rancor, la soledat, la hipocresia o les ferides de desamor que, com sentencià Joan Fuster, sovint ho són només d’amor propi. L’autora no es complau a plasmar literàriament aquests vincles humans, sinó que sovint hi estampa una crítica social, de vegades mig dita, de vegades clara i punyent, com en el cas de «Testament vital», en què aborda la cruel soledat a què sovint es veuen abocades les persones grans, o de «La parella del segle (Crònica)», en què el recer del vent d’una sensesostre acaba per glaçar el lector.
    D’una manera o d’una altra, l’inexorable pas del temps és una de les grans preocupacions dels protagonistes i, d’ací, el títol de l’obra, que fa referència a la imatge del tren que sols passa una vegada en la vida i, més aviat, a les conseqüències d’haver-hi pujat o no. La protagonista de «45 anys», per exemple, s’adona que els anys avancen sense aturador en veure’s reflectida en l’espill de l’ascensor que porta al pis d’un antic amor: aquell espill que de joveneta li aprofitava per a retocar-se tota emocionada el pintallavis i que ara li descobreix les arrugues del rostre.
    El llibre, a més, conté bones dosis d’ironia, molt del gust de l’autora, tal com ja havia fet en Les temptacions, encara que ara aquesta ironia, transformada de vegades en sarcasme, esdevé més necessària, perquè fa més digeribles segons quines situacions amargues i propicia la tan preuada complicitat amb el lector. Una complicitat, per cert, que ja apareix, velada, en la coberta –una il·lustració de Mariola Morera–, perquè sobre un fons negre ressalta el verd, l’esperança, amb què dues dones es donen la mà. Si una cosa és evident és que aquesta no pot ser la darrera oportunitat d’Anna Lis per mostrar-nos les seues destreses literàries.

    Mireia Ferrando

Viendo 1 publicación (de un total de 1)

Debes estar registrado para responder a este debate.

Inicia Sessió amb el teu usuari i contrasenya

o    

Ha oblidat les seues dades?

Create Account