Ficció i realitat

Este debate contiene 6 respuestas, tiene 5 mensajes y lo actualizó  Elvira Cambrils hace 1 mes, 3 semanas.

  • Autor
    Publicaciones
  • #14234
     Full de Lectura 
    Jefe de claves

    Durant un moment de la novel·la, Thérèse i Daniel tenen una conversa intensa i plena de lliçons vitals. Parle de quan argumenta que l’FLN té dret a lluitar pels seus drets, tot i haver patit la pèrdua de la seua germana (pàgina 257-58),
    Penseu que aquesta forma de pensar tan racional és habitual a la nostra societat?

    #14236
     Ximo 
    Participante

    Habitual no és gens ni mica. Tot i això es comprén en la novel·la l’actitud de Thérèse per la seua educació familiar i per la seua sensibilitat davant de la situación de la población nativa d’Algèria sota el domini colonitzador de França. Corprén molt el sofriment de Thérèse, víctima del terrorisme, i la comprensió de la motivació dels terroristes i la desesperació per la manca de solucions pacifiques i de concòordia. Pense que ací en Espanya també ha hagut alguna actitud així front a ETA.

    #14239
     Elvira Cambrils 
    Participante

    La racionalitat teòrica, la que fa avançar la ciència i la tècnica, ha aconseguit grans reeixides en la història dels humans però en el camp de la racionalitat pràctica, la que guia els costums i els comportaments, seguim en bolquers. Ens queda tant per a aprendre. I tant per a evitar catàstrofes personals i col·lecgtives de gran magnitud.

    Full ha plantejat un tema interessant: la nostra societat és racinal? Doncs sí i no. Pel que respecta l’organització social, al territori, a les llibertats individuals encara està lluny de proclamar-se racional.

    Compartisc la resposta de Ximo, tot i que l’actitud de Thérèse no és habitual, hi ha persones com ella capaces de comprendre que l’«ull per ull, dent per dent» ens deixa a tots cecs i desdentats.

    #14240
     Lluna March 
    Participante

    A mi el foc de la joventut m’ha fet desitjar «l’ull per ull, dent per dent» més vegades de les que voldria. (Recorde a Iborra parlant de l’error que suposa la joventut xD) El cas és que sempre m’he trobat amb gent que m’ha fet baixar de la ràbia, està clar que hi ha gent com Thérèse, i tant. I si tots pensàrem així, no cladria que ningú baixara de la ràbia ningú.

    Quant a les actituds dels personatges, m’ha sobtat més la pau amb què Sílvia accepta la infidelitat. Es nota que efectivament li ha caigut una llosa damunt, però pensa abans que fa qualsevol bajanada. I sobretot amb la superioritat moral amb la qual empeny Isabella, que plorant pel que ha fet es mostra ridícula. Ahí Sílvia m’ha recordat a ma mare…

    #14243
     Geli 
    Participante

    M’acabe d’incorporar sortosament al grup i després de llegir el que plantegeu, d’entrada m’han vingut al cap els meus pares, tinc el seu testimoni directe, valencians retornats d’Algèria, tots dos treballadors incansables que, lamentablement, visqueren la debacle de la guerra i l’exili, però abans gaudiren dels millors anys de la seua vida a Alger i als pobles del voltant. Aquest tema m’ha interessat molt des de fa uns anys, es tracta del lloc on vaig nàixer. Ara, gràcies A la platja de Camus, m’han reviscolat molts dels records guardats a la motxilla, de la meua adolescència, de quan despertem al coneixement racional que, com bé ha explicat Elvira, ‘ha aconseguit grans reexides en el camp teòric però no encara en el pràctic’. Doncs bé, a partir dels estudis de batxillerat i després a la universitat, vaig sentir certa angoixa perquè pensava que, potser, els qui considerava familiars i amics havien oprimit el col·lectiu autòcton, àrabs i amazics, això no era just, i mon pare em responia: » No teníem cap problema entre ‘mosatros’. Mira les fotos i voràs! Teníem a Dedé que era molt bon pastisser. Treballava com un més, un amic estimat». Mon pare va viure allà des del 1930, no li he notat mai cap rastre d’odi cap als musulmans. S’havia criat amb ells, havia anat a escola i havia jugat amb ells. No va fer estudis superiors per treballar al forn familiar, però llegia molt la premsa, sempre escoltava la ràdio, les notícies internacionals, havia conegut molts refugiats…Ara bé, des que tornà d’Alger va començar de zero, una nova vida en la seua terra dels orígens a la Marina baixa. Sense rancúnies i tirant endavant. Veia la vida amb bastant resignació. Em recorda a ell, moltes vegades, Daniel. Dissortadament, la guerra va portar l’odi, ma mare va perdre un germà. La seua postura és ben diferent. Jo crec que no ha perdonat mai aquest fet. Però únicament cap als qui ho feren -ni sap qui són!-, però eixe record li produeixen encara gran temor i desconfiança. És un sentiment prou comú entre els qui pateixen desgràcies familiars. Però els descendents, hem de postergar aquestes emocions, malgrat comprendre-les, i actuar com Thérèse. Trobe que també la Sílvia mostra una actuació exemplar i assenyada davant de les vicissituds que li planteja la vida. De què serveix l’odi quan s’ha esdevingut la tragèdia?

    #14244
     Elvira Cambrils 
    Participante

    Lluna March, el desig de venjança és humà però la vida és massa curta per a malbaratar-la en empreses que potser te la destrossen. Si el dolor, la humiliació i la impotència que t’arrosseguen cap a la venjança no desapareixen amb el mal del botxí, per què no intentar una altra estratègia? La justícia és necessària per a rescabalar-te del dany. La venjança t’enfonsa en l’obscuritat.
    Thérèse és una dona racional a qui no se li escapa la complexitat d’una situació injusta com la que viu l’Algèria colonial i tracta de sobreviure cercant una resposta en positiu al drama familiar que no els anihile a tots.
    A Sílvia la infidelitat la sobrepassa i es deixa seduir pel desig de tornar el mal que li han fet. Però les circumstàncies personals, professionals i afectives, l’encaminen cap a l’autoconfiança que és la clau per a resoldre el conflicte.

    No pretenc donar una resposta sinó plantejar alternatives als comportaments habituals.

    #14246
     Elvira Cambrils 
    Participante

    Gràcies, Geli, per incorporar-te a la tertúlia. El teu testimoni aporta més raons de pes que les que puguem argüir des de la pura racionalitat.
    Un dels aspectes que m’impressionen dels individus o els col·lectius que pateixen estigma social és el fet que se’ls culpabilitze de la situació que viuen, com quan es culpa a la dona violada de provocar, al pobre de ser incapaç de reeixir, al migrant de causar els mals socials, al colonitzat de necessitar tutela o a l’exiliat de ser responsable del dany en la societat d’origen.
    El sentiment de culpabilitat que aflora en molts dels valencians retornats d’Algèria m’ha fet pensar en la doble condició de víctima que han patit. Van perdre el país, els bens, les il·lusions i les perspectives de futur, van deixar la casa i la vida allà i alhora van haver de fugir com a delinqüents i com a tals se’ls va rebre a França, amb l’estigma de cruel capitalista que explotava l’àrab, quan en realitat la gran majoria dels colons van ser simples treballadors, com deia Albert Camus. Però és que la culpa no obeeix a raons objectives sinó que és una resposta emocional apresa en l’entorn, com totes, i quan la societat et culpa no saps de què, acabes assumint-la.
    A les comarques del País Valencià on van retornar els exiliats no es va patir aquest estigma però França encara el conserva pel que he pogut observar a la xarxa.
    M’agradaria que la novel·la contribuira a una millor comprensió del problema.
    Jo també em pregunte, Geli: «De què serveix l’odi quan s’ha esdevingut la tragèdia?»

Viendo 7 publicaciones - del 1 al 7 (de un total de 7)

Debes estar registrado para responder a este debate.

Inicia Sessió amb el teu usuari i contrasenya

o    

Ha oblidat les seues dades?

Create Account