Skip to content

La Co-creació, un nou mot que marca el començament d’una llarga aventura

Paz Boira
El terme co-creació inventat per les col.laboracións de Match de Catch , no tracta d’inclusió perquè quan estem creant entre dos o més persones, no es tracta d’incloure res a res.

A l’any 2007, la “S” Grand Atelier (centre de día belga dedicat exclusivament a la producció artísitica dels seus membres amb diversitat intelectual) i el veterà col.lectiu editorial franco-belga independent especialitzat en narrativa gràfica Frémok de la que sóc membre, decidirem crear junts una obra col.lectiva nomenada “Match de catch”.
Per a entendre aquest inhabitual tipus de projecte cal fer una breu introducció de qui és la “S” i de qui som Frémok.
Per a una banda, la “S” és un centre de dia belga situat en les Ardennes, una zona molt rural i com sol pasar en zones aïllades, amb molta consanguinitat. La “S” es demarca en tot el àmbit de la diversitat internacional per ser molt poc ortodoxos. Aproximadament 44 persones amb alguna diversitat psíquica es dediquen exclusivament, de 9h a 16h, a la seua obra artística. Les condicions de treball fan somniar a tot/a creador/a: tallers espaciosos i lluminosos, amb tot el material necessari per a treballar la pintura, el gravat, la creació tèxtil, la esculptura, la talla de fusta, la música etc. A més a més, disposen de espais per a exposar amb una museística rigurosa, un restaurant self service molt acollidor per a que els artistes del centre puguen gaudir també d’un espai comú relaxant. En suma, un lloc ideal per a sentir-se comodes i en familia.
L’ùnic objectiu a la “S” és proporcionar ferramentes i condicions perfectes per a la creació artística d’aquestes persones i per supost, assegurar una difusió i una visibilitat immillorables. Alguns dels artistes del centre exposen regularment en museus de referència no sols en el àmbit de l’art brut, sinò també en el del l’art contemporàni com The Everything Museum a Londres, La collection d’art brut a Lausanne, el Mad Museum de Lieja, Le LaM (Lille Métropole Musée d’art moderne, d’art contemporain et d’art brut), La Maison Rouge i la galeria Agnès B, la galerie abcd-art brut a Paris, Le Dernier Cri i La Friche de la Belle de Mai à Marseille, La Galerie Zola et La Fondation Vasarely a Aix-en-Provence, Le Théâtre Forum de Meyrin a Genève, Le Casino de Luxembourg (Forum d’art contemporain), La Galerie Alice et le MIMA à Bruxelles, le DOX et le centre culturel tchèque à Prague, la fira d’art a New York, Paris etc
L’altre actor d’aquesta experència sense precedents, fou el col.lectiu editorial Frémok creada en el 1992 entre un grup de estudiants de bande dessinée (cómic) de l’escola artística bruselense St. Luc. La nostra idea era rompre amb els estereotipus associats al cómic més industrial i proposar una narrativa gràfica que qüestionara els límits de la nostra disciplina, la narrativa gràfica.
A més a més, la col.laboració amb la “S” va afegir una dimensió social al diversificar els nostres partenaires, les nostres experiències com artistes i com a persones. Personalment, treballar en la “S” fou un moment visagra. Va ser a partir de ahí que vaig voler montar un taller amb gent del col.lectiu de salut mental a València a l’any 2010. Per supost, la meua inciativa era totalment marciana i no vaig trobar molta sensibilitat a l’hora de trobar espai, suport, medis. Amb una xicoteta ajuda de ASSIEM tinguerem un minúscul taller durant dos anys que funcionà molt bé. Per raons administratives i de presupost varem tindre que abandonar-ho. Des de alhesores no he aconseguit tornar a muntar-ne un altre.
Quan el terme co-creació s’inventa durant les experiències de col.laboracións de Match de Catch , no es qüestió d’inclusió, o d’integració perquè quan estem creant entre dos o més persones, no es tracta d’incloure res a res. O a cas deuríem incloure les persones amb diversitat en el nostre món de normalitat? No crec que sería fer-les un favor. Més bé al contrari. Es tracta de co-produir des d’una horizontalitat saludable i profitosa per a totes i tots.

El procés: entrebancs, col·laboracions, reformulacions…

Match de Catch va estar composat per varies sèries de relats creats a dos mans. Els binomis artístics es donaven de manera espontània. La finalitat era poder trovar-se, conectar entre els artistes de la “S” i els que veniem de Frémok. Si no hi havia conexió, el relat no es feia. Partiem tots de esta premisa perquè no voliem imposar res a ningún, evidentment. Era imperatiu que fora una relació completament horitzontal, sincera i espontània. En la mesura del que fou posible, és clar, perquè treballar de esta manera ens va provocar als artistes externs al centre, inumerables qüestionaments inclús alguns trenca-caps de per la inherent perplexitat i malapteses que el món de la diversitat intelectual pot provocar a les persones que suposadament venim de la nomenada normalitat. Qüestionaments que no sempre van ser respostos i que queden encara per contestar.
A La “S” Grand Atelier es treballa dins d’un marc filosòfic prou extraterrestre. No són simples actitivats d’animació artística, l’art està al centre i l’exigència és alta. Rebutjen tota consideració caritativa o compasiva, posant com a objectiu principal el potecial de cadascuna i cadascú. A banda de la finalitat artística, el compromís reposa sobre la voluntat de testificar i de transmetre la qualitat de les relacions humanes que podem desemvolupar amb persones que, a primera vista, no ens semblen.
Vaig arrivar a Vielsalm en el 2009. No tenia ni idea del que anava a fer i si anava a ser capaç de col.laborar amb algú/na. Vaig començar amb un parell de dones que produien obra molt potent, però va fracasar. Al cap d’un temps vaig descubrir l’obra de Rémy Pierlot i em vaig quedar prendada dels seus *monotipus.
Rémy, hereu d’una educació irreprochable, és una persona discreta i prou taciturna. Havia crescut en una familia amb una posició social prou alta i sent un xiquet molt timid i insegur havia estat molt protegit per la seua mare. A més a més, l’abús de l’alcool li va causar un gran deteriorament neuronal.
Les nostres interaccions estaven basades en una comunicació quasi silenciosa. Amables un amb l’altre i prou orgullosos de treballar amb un altre artista de gran talent, elaborabem la nostra labor (faena) en una tranquilitat i un respecte recìproc que a mi personalment em convenia perfectament. Potser a vegades, em desconcertaven les seues frases adaptables a quasi qualsevol situació. Durant tot el procès el que va semblar-me més difícil fou la adequació de les nostres capacitats i limitacions. Em torturava intentant trobar una actitud justa per als dos: jo no volia guiar i decidir res a soles, però tampoc volia fer qualsevol historieta. I teniem que avançar, o el llibre no eixiria. Per sort, desprès d’un cert temps varem trobar, tant en la el.laboració del relat com en el treball junts, el ritme, el goig, i la escolta mútua necessàries per a avançar. I de sopte, les imatges veníen soles. Varem decidir que jo seria la guionista, perquè no era habitual en ell inventar històries, però que les imatges estarien fetes al 50%. I així fou.
Tots dos teniem una fascinació i una curiositat insaciable per la natura. Remy passetjava prou per els boscos ardenessos i un dia em va portar una caixa de metall plena de fotos que ell havia pres durant els seus solitaris passetjos. En aquell moment jo estava elaborant el meu llibre «  Animaux de distance » (Fremok 2015) i estava plenament inmersa en aquells ambients boscosos. De fet, jo també tenia guardats un gran repertori de fotos de les meues deambulacions solitàries pel Puig Campana, o els frondosos boscos de la França Ariégoise, on havia viscut uns anys.
Els animals començaren a poblar el taller per tot arreu. Llibres, fotos, fotocòpies de animals. Remy em parlà també del seu interés pels essers fantàstics com els gnoms, donyets, fades, etc. jo no sóc molt de creatures d’este tipus, però de seguida em va donar la idea de les incloure d’alguna manera. (foto)
Les nostres taules de treball les varem ficar una de cara a l’altra. La llum i la pau d’aquell espai eran perfectes per a treballar amb molta concentració i dedicació. El taller va omplir-se de monotipus representant ósos, àguiles, teixons, marmotes, fagines, genetes…Jo trovaba que Remy tenia una capacitat de dibuixar l’animalitat d’una manera molt perceptiva, més propera de la realitat, al menys la seua propia interna. Hi havia en els seus dibuixos una presència molt inquietant i perturbadora, que es situava entre l’animalitat i l’humanitat.(foto) Era alló justament el que jo buscava en el llibre que estaba elaborant. Per això li vaig proposar que ell dibuixara el ós , un dels personatges principals, i jo faria l’home. Intercanviavem els dibuixos per a poder intervindre proporcionalment, això era molt estimulant i ens va demanar als dos també molta humilitat perquè en general els artistes tenim prou marcada la noció de propietat i exclusivitat a l’hora de crear l’obra. Era un risc que un o l’altre fera la seua part dels dibuixos i que fera una destrossa.
*Monotipus: tècnica de gravat que no requereix tòrcul.
El relat es va crear a mesura que avançavem amb els dibuixos. Jo no tenia clar òn anavem. Tenia alguna pista narrativa però res de concret. Nos terres sombres va acabar sent una història que conta la deambulació d’un home i un os per la natura. Durant el seu recorregut els dos companys es troben perturbats per la presencia d’éssers extranys. Un mussol que els mira des de l’arbre, els anuncia en silenci, la continuació de la història. Xixotetes presències amagades en els núvols o els arbustos els condueixen a la entrada d’un cau profund i oscur on s’entre creuen mil galeries subterrànies. Potser que ahi mateixa, en silenci, davant la entrada que condueix a la constelació de caus, a quatre pates tots dos, les mans clavades en el terra, és son realment es complix la seua trobada: una trobada amb si mateixa, amb l’Altre, amb les ombrívoles terres comuns. En definitiva, on Rémy i jo també ens trobarem verdaderament, en l’ espai d’una diversitat pròpia, la nostra. On el llibre esdevení la joia d’aquesta unió.

Valoració: possibilitats d’implementació. SITUACIÓ A LA COMUNITAT VALENCIANA

« Duresa i rigidesa son companys de la mort.
Fragilitat i flexibilitat son companys de la vida »Lao Tseu


L’aparició de la crisis sanitària amb les consequències que coneguem, ens ha portat davant una fragilitat. Una fragilitat que deuria trovar-se al centre de la nostra cultura. En aquests temps d’incertidumbre i de dolor, és qüestió de rendre homenatge a la fragilitat que inexorablement és una qualitat intrínseca de l’ ésser humà. Des de esta perspectiva, la diversitat amb les seues produccions artístiques potser un activador, una ferramenta que actúa com a espill perquè ens reenvia a la nostra pròpia finitud i a les nostres pròpies fragilitats.
En paraules de Anne Françoise Rouche, la directora de la “S” Grand Atelier, pensar en la diversitat és aceptar la vulnerabilitat del ser humà que té tendència a amagar-se per poder estimar-se en adequació amb la performance esperada per la societat. La fragilitat és una condició de l’existència mateixa, ella ens lliga a la nostra interioritat singular i subjectiva, ens fa éssers humans sensibles i no humanoïdes”.
Dins d’aquesta inquietant situació de pandemia on ens preocupàvem tots de com podiem ser hospitalitzats i enviats en cas de mort, al més enllà sense acompanyants, sense familiars, Fremok i la ”S” decidirem llançar al món una revista que reproduira totes les produccions artístiques de les persones del centre i de persones pròximes a elles. Una revista d’art outsider que fera pública la por, l’angústia de tots els seus participants. Podeu visitar la web de la “S” https://lasgrandatelier.be / i consultar la revista KNOCK OUTSIDER MAGAZINE (KOM).
En KOM, entre altres exemples, tenim l’obra grandiosa de Flore una jove artista i del seu germà, Damien, amb síndrom de Down. Damien té l’obsessió d’escriure sobre totes les catàstrofes climatològiques. Flore dibuixa a partir dels seus escrits.(foto). I ara que existeix aquesta revista, em pregunte, com feiem abans sense aquest espai de comunicació? S’ha tornat per a totes i tots una iniciativa indispensable per a ben estar col.lectiu i individual.
Però qué passa ací al nostre país amb les arts plàstiques? Perquè trobem tants obstàcles a l’hora de proposar espais d’expressió artística per a totes i tots en general i més específicament per als col.lectius que més ho necessiten? Qué fem amb eixe potencial de fragilitat i de vulnerabilitat tan ric i enriquidor com és la expressió des llenguatges pròpis capital per a la salut de cadascuna/ú?
Com pot ser que persones de la CV que no tenen quasi llenguatge verbal, o molt reduit no tinguen quasi opcions alternatives saludables per a poder comunicar amb el dibuix, la pintura, la esculptura, el grabat? Curiosament hi han iniciatives molt bones en la nostra comunitat en la disciplina de la dansa, la música i el teatre com poden ser la Màquina un espai a València que oferix dansa i teatre per a aquestos col.lectius, o Entrelazados, o Integrarte, etc. El festival 10 sentidos, una ocasió molt potent per a veure els resultats de produccions o co-creacions que combinen obres dels dos col.lectius, diversitat i normalitat.
Molt progressivament trobem projectes orientats a les arts plàstiques com Obertament a Gandia, grans veterans o en el centre socio-asistencial Doctor Esquerdo d’Alacant, un projecte recent, entre altres. Així mateix, de manera puntual i depedent molt dels profesionals i de la seua formació, existeixen centres de salut on es practica l’art teràpia com per exemple al centre de La Fuente de San Luis. Encara que l’art teràpia no és en absolut el que es practica a la “S”, no confonguem les dos pràctiques que tenen punts en comú però diferents objectius¡, és per a mi esperançador veure com s’implanta aquesta disciplina. Des de que el master de la UPV en Arte Teràpia existeix podem veure com poc a poc, els arts terapeutes ocupen oficiosament, l’àmbit médical i social.
Però és evident que la política d’intervenció en l’àmbit de la diversitat i de salut mental en Espanya, està orientada quasi exclusivament a la terapia ocupacional. Si existeixen iniciatives en pro a la pràctica artísitica, es fa per el personal de cada centre, i moltes vegades no tenen la formació específica necessària per a ocupar aquest treball. Prenem per exemple el CREAP (Centre dirigit a la Atenció Psicosocial a persones amb Trastorn Mental Greu), en la seua plantilla no hi han ni artistes ni art terapeutes.
Des de que vaig tornar en el 2010 del meu periple europeu de 20 anys vaig intentar muntar espais similars al de la “S”. Sovint em trobe portes tancades, postures per la part dels responsables que no donen la importància que es mereix la pràctica diària artística. M’he trobat amb molts centres ocupacionals ( ja el nom d’un centre de dia diu molt de la tendència i orientació) òn es dedica la majoria del temps a treballs que no són molt valoritzants per a ningú: treballs en cadena, manualitats infantilitzants, o una pràctica pseudo artística molt intervencionista, etc.
L’art és un medi d’expressió noble que proporciona a cada individu la possibilitat de ser algú , i el més important, de tindre un llenguatge pròpi, el que ens dona la nostra singularitat i capacitat per a identificar-se entre millons d’altres persones. L’art permet tanmateix de tindre un reconeiximent i en el millors dels casos una professió i uns ingresos. Jo he vist persones de la “S” que viatgen als Estats Units, al Regne Unit, França, etc. Tenen una vida pròpia plena de encontres, experiències interessants i enriquidores. I damunt uns ingresos que els donen llibertat de decidir qué fer en ells i la opurtunitat de sentir-se valorats i reconeguts.


Paz Boira Talens és dibuixant, Art Terapeuta, Autora de novela Gràfica

Bibliografía monogràfica:
Encore un exemple où la vie est comme ça.Ed. Frémok 2004
Ces Leurres et autres nourritures. Ed. Frémok et le signe noir . 2008
Nos terres sombres. 2010 Co-réalisation avec Rémy Piérlot de la «S» Grand atelier. Ed. Frémok
Les animaux de distance. 2014. Ed. Frémok
Malgré une fin proche. A paraître en janvier 2022.Ed. Frémok
Forats.2019 avec Mercé Soler. Autopublication
Bibliografía col.lectius:
Je me trompe peut être. Comix 2000. Ed. L’association.
Le cheval sans tête nº2, nº4. Ed. Amok.
Frigobox nº 2, 3, 4, 6. Ed. Fréon
Les illustres. Ed. Un sourire de toi et je quite ma mère.
Mis primeras 80.000 palabras . Ed. Media Vaca
Père mère. Ed. De la Martinière.
Pomme d’amour. Ed. Delcourt
Ilustradores españoles. Ed. Lungwerg
La Pepa 1912-2012. Acción cultural española.
Revista Aristide.2018. Suiza.
Spring magazine.nº5. Berlin

www.fremok.org
https://lasgrandatelier.be/
Obra de Paz: https://richterbuxtorf.ch/
https://www.youtube.com/watch?v=HHG3Wf0pjJo. Video sobre la xarrada que vaig donar al Centre del Carme en 2020 sobre l’experiència a la “S”

Nos terres sombres está esgotat malhauradament. Les col.laboracions fremok/la S” continuen sent un gran èxit tant en el si del equip fremok/la “S” i com a col.lecció editorial. Podeu mirar el catàleg de tots els relats resultants de cada binòmi: https://catalog.knockoutsider.org/