Skip to content

El Taller de narració i escriptura a l’EPA de Torrent

Carles Cano
L’EPA de Torrent és modèlica entre les escoles d’Adults, no sols per la gran quantitat de cursos i tallers que ofereix, sinó també per l’enorme diversitat i qualitat de les seues activitats extraescolars.

Fa quatre cursos, amb aquest, que vaig tornar a les classes després d’haver estat onze anys vivint del conte… honradament. I, per què tornar? Direu vosaltres. Doncs, perquè un ja té una certa edat i no és el mateix jubilar-se de funcionari que de saltimbanqui. Bo, diuen que qui té molta sort té una flor en el cul, jo tinc un jardí, amb jardiner i tot , i en tornar a l’ensenyament no sols em donaren plaça a l’institut del meu poble, sinó que em concediren una Comissió de Serveis a l’Escola d’Adults de Torrent.
L’EPA de Torrent és modèlica entre les escoles d’Adults, no sols per la gran quantitat de cursos i tallers que ofereix, sinó també per l’enorme diversitat i qualitat de les seues activitats extraescolars. I en arribar jo a l’Escola, l’ànima mater i director de l’escola, Pepe Veiga, em va proposar que, donada la meua condició de narrador oral, fera un taller de contacontes. Per descomptat que la idea em va encantar i ens posarem en marxa per preparar el temari i per fer la propaganda i escampar-ho als dotze vents. Esperàvem que un muntó de mestres interessats per la narració oral i per contar contes als seus alumnes omplira el taller, però no va ser així. No hem passat de sis o huit alumnes que, fidels, han repetit quasi tots els anys.
El març de l’any 19, amb el confinament i donat que no podíem fer classe presencial i que això de fer un taller de contacontes on line era prou complicat, se’m va ocórrer posar-los faena a les alumnes (aleshores eren tot xiques) I, com que teníem un grup de Wathsapp, els vaig demanar primer que contaren un conte d’aquells que els contaven de petites. Va ser fantàstic i, per a alguna d’elles, molt emocionant l’exercici de memòria personal. Una altra proposta que se’m va ocórrer fou que al grup, cadascú penjara una foto d’algun objecte interessant, que tinguera certa història o misteri. Aparegueren fotos d’un esquelet, un rellotge despertador, una gerra de ceràmica en forma de cap, un turbant hindú de seda, un caragol de mar i un calder de coure d’aquells antics. Amb eixos elements, a la manera de Rodari, agafant-ne alguns o tots, pràcticament totes les alumnes i jo mateix, vam fer un relat. I la veritat és que no estaven gens malament, no sols això, un parell d’ells eren magnífics.
Després d’aquesta experiència, el curs passat, el tercer, aprofitant que jo havia fet un parell de tallers de narrativa curta per al SEDI (Servei d’informació i dinamització d’estudiants) de la Universitat de València, se’m va ocórrer que podria pegar-li una volteta de rosca al taller i fer-lo mixt: de narració oral i de narració escrita. I així ho vam fer.
Deia Borges que la literatura no es pot ensenyar, que com a molt es pot ensenyar el gust per la literatura. Jo pense que amb l’escriptura passa una mica el mateix, s’ensenya el gust, la pràctica, certs trucs i algunes errades. Però, bàsicament, a escriure s’aprén escrivint i això és el que intentem al taller d’escriptura: escriure. Però no ha estat fàcil, perquè una condició fonamental per a que un taller d’escriptura funcione és que els alumnes escriguen, i amb aquest dos últims cursos tan estranys, la cosa ha estat complicada. Malgrat tot hem tirat avant com hem pogut.
Hem dit que a escriure s’aprén escrivint, i per a això, escriure, sí que hi ha multitud de manuals, propostes, jocs, i tota classe d’exercicis per a perdre-li la por al full en blanc, que hem posat en marxa: des de la, ja clàssica, Gramàtica de la Fantasia de Gianni Rodari amb tota mena de propostes creatives com el binomi fantàstic o el: què passaria si… a jocs de cartes o de daus per a inventar històries, llibres d’imatges com LOS MISTERIOS DELS SENYOR BURDICK, fotografies, quadres, àlbums il·lustrats dels quals no coneixem la història…etc, etc.

El que és absurd és intentar construir una catedral sense haver fet abans una paret, per això comencem treballant coses més senzilles que una novel·la des del punt de vista narratiu: microrrelats , contes, contes tradicionals. Tenim, també, un material teòric que anem comentant dividit en 7 temes.:

  1. Les paraules com a matèria de l’escriptura.
  2. Allò abstracte i allò concret.
  3. L’estil, la naturalitat.
  4. Els diàlegs.
  5. Els personatges.
  6. L’espai i el temps.
  7. El punt de vista del narrador.

A més d’això, escrivim. Poc, però escrivim. Aquesta és, per la meua experiència, una de les majors dificultats dels tallers d’escriptura: que els alumnes escriguen, que perden la por al ridícul, a llançar-se a redactar sense por i a mostrar el que han fet, si és que han fet alguna cosa. I en unes circumstàncies com les actuals, amb pandèmia, pocs alumnes i moltes faltes, si no hi ha material que mostrar i analitzar, si una alumna ve un dia i dos no, i un altre ve el dia que l’altra no ha vingut però no els altres que coincidirien, és molt difícil avançar. Una de les coses fonamentals en un taller d’escriptura és que els alumnes es facen crítics, que siguen capaços d’analitzar i criticar els textos que tots produïm. Això, enguany, ha estat molt complicat. De tota manera i malgrat tot, hem fet coses, els alumnes han produït textos, i alguns ben interessants, de fet, almenys tres els hem publicat a la revista de l’escola.
La meua idea per al curs que ve és dedicar una setmana a la narrativa oral i l’altra a la narrativa escrita. És a dir anar alternant. També vull afegir a la narrativa curta, la poesia: haikús, limericks, micropoemes, gregueries i altres formes de poesia. I no únicament com a exercicis d’escriptura, també aprendre a recitar la poesia. Però per a això necessite el compromís dels alumnes, les ganes d’escriure i d’avançar, d’aprendre coses noves i de de gaudir, un taller com aquest no funciona si no es gaudeix. Escriure és apassionant, que ve de passió. Passió en els dos sentits, de plaer i de patiment. És clar que també es pateix, tot acte creatiu té un punt d’incertesa, de no saber que acabarà passant i si al remat acabarem fent alguna cosa interessant, que pague la pena. Per això es pateix, però al mateix temps, el camí, el procés, sempre ens ensenya coses que no sabíem, fins i tot de nosaltres mateixos.