Skip to content

El gust de saber, el gust de llegir

Adolf beltrán, Ana Lluch i Joaquim Bosch
Una conversa sobre l'experiència amb els llibres i la lectura amb l’oncòloga Ana Lluch i el jutge Joaquim Bosch

Adolf Beltran: Convocades per la Fundació pel Llibre i la Lectura, hem reunit per a fer una conversa dues persones que tenen molta rellevància en els seus àmbits respectius i una relació especial amb la lectura. És el tema que volem tractar.
D’una banda tenim Ana Lluch, metge oncòloga, cap del servei en l’hospital Clínic de València durant molt de temps, que encara ara que s’ha jubilat segueix atenent consultes, catedràtica de la Universitat… Entre moltes altres, té l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, que no és una cosa menor, no, Ana? Aqueixes distincions es guarden, com a mínim, en la memòria.

Ana Lluch: En el cor, sí.

Adolf Beltran: I d’una altra banda, tenim Joaquim Bosch, que és jutge, ha sigut portaveu de l’associació Jutges per la Democràcia, ara n’és portaveu territorial. Es tracta d’una persona que coneixereu per les seues intervencions en televisió, en un grapat de programes en què opina sobre temes que tenen a veure amb la justícia. Entre altres coses és autor, juntament amb Ignacio Escolar, del llibre El secuestro de la justicia.
Bé, volia que començarem, si us pareix, per una qüestió. Hi ha una escriptora, Fran Lebowitz, una senyora de Nova York un poc extravagant amb una característica, que li agraden molt els llibres i n’és una gran defensora. Ella té una frase que diu: “Abans de parlar, pensa; i abans de pensar, llegeix”. A partir d’aquesta manera d’explicar el procediment, m’agradaria que conteu l’experiència del vostre acostament a la lectura. Com va ser?

Ana Lluch. En el meu cas, tota la vida he tingut una afició a la lectura molt important. El gran problema ha sigut la meua professió. Per què? Perquè sempre que agafava un llibre pensava: “He de llegir ciència, he de llegir les últimes novetats en la investigació, he d’estar estudiant”. I això em va condicionar moltíssim el tema de la lectura. I vaig haver de deixar-ho per a les vacances. En les vacances devorava els llibres, però al llarg de l’any estava molt condicionada perquè tampoc tenia molt de temps. Em passava tot el dia a l’hospital. Tinc tres fills I, encara que nosaltres, el Joan i jo, hem fet sempre una vida compartida en tot, no trobava temps per a llegir. Quan podia estar tranquil·la, havia de llegir temes científics. M’entraven els remordiments com quan érem xicotets. “He d’anar a tal revista a vore què han publicat, què s’ha dit, què hi ha?”. Volia estar al dia en tot. I això m’ha condicionat molt la lectura. Sempre deia: “Quan em jubile, he de llegir-me tots els llibres”. Lògicament, això ho has de fer dia a dia, perquè quan et jubiles tampoc resulta possible…

Adolf Beltran:… no en trobes l’oportunitat?

Ana Lluch: La gran sort que tinc és que Joan, que és el meu home, devora els llibres. Sempre tenim muntanyes de llibres damunt la taula. Faig que me’ls conte, però no és el mateix. Llegir vol dir aprofundir, pensar allò que estàs llegint… Note que la professió mèdica ens lleva molt de temps per poder llegir i cultivar-nos bé. Aquell que és un gran lector difícilment pot arribar a estar al dia, i més en el meu tema del càncer, que en els últims anys va a un tal ritme i una evolució que, fins i tot tenint les vint-iquatre hores del dia, no podria llegir tot allò que m’interessa per després aplicar-ho.

Adolf Beltran: Però en les vacances sí que es pot trobar el moment; cal buscar-lo.

Ana Lluch: En vacances se n’anàvem sempre a un lloc retirat per poder tindre tranquil·litat i així sí que em podia llegir els llibres que volia.

Adolf Beltran: I Joaquim Bosch, quina és la teua experiència?

Joaquim Bosch: La meua experiència és molt heterodoxa, però de lector voraç, de llegir qualsevol cosa que se’m pose per davant. Vaig tindre la grandíssima sort -en la vida, de vegades, s’ha de tindre sort- de tindre uns grans professors a l’institut, de valencià i de llengua espanyola, d’aquells que estimulaven la lectura. Estic parlant de principis dels vuitanta. Recorde que Ferran Torrent estava molt de moda, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda… L’obra de Joan Futser, una gran part, la vaig llegir d’adolescent, primer per obligació i després per pura curiositat. Però també clàssics del màxim nivell: el Quixot, Baroja, Galdós, Machado, Lorca… Per a mi va ser un estímul per després continuar. I més endavant, en la universitat -que això, Adolf, ho recordaràs perfectament-, en aquella universitat de la segona meitat dels anys vuitanta, hi havia grandíssims debats sobre la qüestió valenciana. Es publicava molt. Era el moment de La crítica de la nació pura, De impura natione… El mateix Adolf va escriure allò d’Un país possibleLa pesta blava…. En fi. Tinc la impressió que això ha anat un poc desapareixent. Segueixen publicant-se coses, però el debat obert sobre què som com a valencians en aquell moment estava molt en el món de la cultura.

Adolf Beltran: Hi havia una discussió sobre llibres…

Joaquim Bosch: Exactament… Tertúlies, debats. Era un temps en què estava molt recent, i encara en quedaven seqüeles, de la ‘batalla de València’. Estava el sistema autonòmic construint-se i generava debats importants. Jo m’ho llegia tot, qualsevol cosa que es publicava. Anava a la llibreria Tres i Quatre…. I després, vaig passar a altres aficions personals. Per exemple, sobre la Guerra Civil vaig llegir molt. Història i narrativa de la guerra. D’allò vaig passar a coses sobre els supervivents espanyols en els camps nazis, especialment a Mauthausen. I sobre l’holocaust en general em vaig llegir tot el que trobava. Primo Levi, per descomptat, però també altres. A partir d’allò, em va passar igual que a Ana. Em vaig embarcar en les oposicions a la judicatura i, clar…

Ana Lluch: Això anava a dir-te. D’on treies el temps per llegir tant?

Joaquim Bosch: Era estudiant universitari i en aquella època no era tan aplicat com voldria. Però no crec que desaprofitara el temps. Vaig aprendre fora de les aules coses que crec que eren molt valuoses. Però quan ja em vaig centrar efectivament en el món del Dret i en l’oposició, doncs, em va passar com a tu. Havia de llegir, havia de saber tant de lleis, de jurisprudència o de publicacions que em va limitar el temps que dedicava a la lectura com a pur vici cultural.

Adolf Beltran: A propòsit d’això. Entre els periodistes hi ha una dita segons la qual la millor manera d’arribar a l’analfabetisme és exercint el periodisme. Els periodistes, al final, acaben no llegint. Estan tot el dia tractant temes, tractant textos… i al capdavall no llegeixen. Els dos heu plantejat el problema de la compatibilitat entre les lectures especialitzades i professionales i la lectura com a ésser humà, com a persona, que no hi busca una utilitat concreta sinó que hi busca… què? Què és el que busquem en els llibres?

Ana Lluch: El problema és, per exemple, que jo durant la meua etapa d’estudiant, tenia una beca salari, perquè els meus pares no podien fer-se’n càrrec. Al contrari, jo havia d’ajudar-los a ells. Jo vaig haver de treballar tota la carrera. Treballava i estudiava. De manera que encara em quedava menys temps per a poder llegir. Envege moltíssim el que feien els meus companys, que s’asseien a les escales de la Facultat de Medicina i jo deia: “Al meu poble, a les dotze estan treballant tots i ací esteu prenent-vos una cervesa”. Jo sempre he pensat en la utilitat per damunt de tot… Són les vivències que hem tingut cadascú, personals. Ara bé, sempre li he donat una importància… La gent que té més facilitat per a parlar, la gent que té una capacitat de síntesi major, és la gent que llegeix. La que no ho fa, què difícil és que puga comunicar, que puga parlar, que puga saber fins i tot expressar allò que estudia científicament. Sempre he diferenciat persones que han llegit i que llegeixen moltíssim de persones que no tenen aqueixa capacitat o no els agrada la lectura. He vist que formen tipus de personalitats molt diferents.

Joaquim Bosch: És allò que deia Joan Fuster, que la vida no supleix els llibres i els llibres no supleixen la vida. O al contrari! S’ha de viure molt, això està bé, però hi ha coses que en la vida no les aprendràs, són coses complementàries. És veritat que són dos tipus de lectura probablement molt diferents. Hi ha la lectura de caire professional. Jo, per exemple, estic escrivint un llibre sobre corrupció a l’Estat espanyol i llegint moltíssims llibres sobre història de la corrupció, sobre les problemes dels partits polítics, sobre la separació de poders en un Estat democràtic. Clar, no és el mateix llegir com a deure d’escriptor que llegir alguna cosa perquè, simplement, t’abelleix, sense tindre’n la més mínima indicació o obligació. Hi ha aqueix plaer de qui s’estira al llit… A mi m’agrada llegir al llit. M’hi puc passar hores i hores. És diferent l’actitud.

Adolf Beltran: Ha sorgit abans el comentari que la gent que llegeix té unes capacitats que no tenen els que no llegeixen. Fins a quin punt heu notat una evolució en el vostre entorn? Fins a quin punt el deteriorament dels hàbits de lectura condueix a una certa intransigència de la gent, a una certa incapacitat d’entendre els altres i argumentar?

Ana Lluch: Pense que actualment la gent llegeix prou però no llegeix tant com seria suficient. Per què? Perquè pense que aquesta societat té tants atractius a nivell de les xarxes…

Adolf Beltran: Les xarxes socials.

Ana Lluch: Veig que les xarxes mediàtiques i socials són un gran impediment a la lectura perquè s’acostuma la gent. Em preocupa la gent jove, que s’acostuma a vore flashos. Els internets, els instagrams, els youtube… fan que tingues una impressió directa. Com ara ha de ser tot tan ràpid, amb això ja pots parlar amb els amics, penses que tens la capacitat. I no la tens. Amb un llibre, a més a més un llibre físic, que el penses, que l’analitzes….
Adolf Beltran: Que el subratlles….

Ana lluch: No és el mateix el subratllat de l’ordinador. Abans parlava dels articles científics. Si vull llegir-los en profunditat sóc incapaç de fer-ho en l’ordinador, els he de traure impresos i llegir-los en paper. Un article l’he de tocar, l’he de ratllar i fer-li anotacions. Per a mi, és fonamental. Crec que això s’està perdent. Em preocupa molt. És tocar, llegir, picotejar o no aprofundir en la lectura.

Joaquim Bosch: N’estic completament d’acord. Jo no sols subratlle, sinó que escric, ratlle. Ara mateix dec tindre a casa de dos-mil-cinc-cents a tres mil llibres. No sé aqueixa biblioteca el dia de demà on acabarà, però el que l’agafe pensarà…

Adolf Beltran: La trobarà tota ratllada…

Joaquim Bosch: Es dirà: “En què estaria pensant el meu pare o el meu avi, o qui siga?”. M’encanta anotar-los perquè, després, quan vols recordar alguna cosa important d’un llibre, en dues ullades en tens la síntesi del que has marcat. Vull dir que resulta útil. I coincidisc amb Ana. Efectivament, la meua impressió és que han canviat d’una manera radical els hàbits de lectura. No m’atreviria a dir que siga per a mal. La meua impressió és que no és gaire per a bé, però de vegades les tecnologies es desenrotllen i no sabem com evolucionaran. Potser hi ha virtuts que ara no vegem. Jo em compare amb els meus dos fills i no tenen els mateixos hàbits, ni de lluny. Jo llegia llibres en gran part per afició, per hobby, igual que en altres èpoques es llegien tebeos, potser perquè no hi havia tanta alfabetització, i es distreien així. Jo ho feia llegint llibres. És evident que poca gent jove ho té com una distracció. La distracció és el mòbil, la play i totes aqueixes coses que enganxen molt més.

Adolf Beltran: De tota manera, quan els periodistes llegim interlocutòries, sentències i aquest tipus de coses, ens sorprén de vegades trobar jutges que escriuen bé. Vull dir, que la majoria dels jutges tenen un argot sovint complicat d’entendre. Supose que això també té a veure amb l’existència o no d’un fons lector, que fa sentir la necessitat d’explicar les coses de manera que siguen intel·ligibles per al lector, que no sols resulten tècnicament correctes.

Joaquim Bosch: Hi ha un parell de problemes, si més no. D’un costat, l’argot jurídic no és especialment literari, podríem dir…

Adolf Beltran: Però a l’hora de contar els fets… De vegades et trobes jutges que escriuen bé, que dius: “Això s’entén”.

Ana Lluch: L’escriptura i la lectura han de ser per a entendre. Per què es fa aquest argot, que no s’entén i que, a més, demostra que la gent no és culta, que no ha llegit?

Adolf Beltran: Sol resultar disuasori.

Joaquim Bosch: Hi ha hagut intents, des de les escoles judicials i els centres de formació, d’anar a un llenguatge jurídic comprensible per a la gent. Hi ha com tota una tradició històrica d’escriure d’una certa manera i la majoria de la judicatura no està per canviar. Recorde un curs de formació per a jutges que vaig dirigir i hi havia una part que era tractar d’escriure amb correcció i de manera intel·ligible. Bé, hi hagué quasi una revolta dels alumnes, dels jutges. Que com ens atreviem a insinuar que no escrivien bé! No hi ha consciència que es tracta d’un problema social, que ho és. El fet que les sentències no s’entenguen és una qüestió problemàtica per a la judictaura, perquè fa un treball que no és comprensible per la societat, però és un problema que no resulta sentit per la majoria de la judicatura, que està satisfeta de seguir…

Adolf Beltran: …fent-ho malament.

Ana Lluch: Passa també amb els metges. A mi em diuen: “No tens lletra de metge, no escrius com els metges”. I jo dic: “Escric per comunicar. Perquè m’entenguen. Si ho faig de forma que no m’entenguen, per què vull escriure?”. La comunicació s’ha perdut moltíssim. Escrivim i llegim perquè ens entenguen.

Adolf Beltran: Però això implica una altra qüestió que volia plantejar-vos. L’actuació tècnica o especialitzada de cadascú va més enllà, no es queda sols en el pla tècnic, sinó que, com tu dius, té un component de comunicació amb els altres. Fins a quin punt la lectura pot servir per ajudar a superar situacions crítiques? Per exemple en el cas de pacients, o en el de víctimes de delictes?

Ana Lluch: Juga un paper fonamental. M’encanta llegir llibres, ara que tinc més temps, que puga aconsellar, d’autoestima, que aprofundeixen en allò que és l’ésser humà, llibres que filosofen. M’encanten la filosofia i els llibres d’autoajuda que siguen vertadera autoajuda, i poder-los aconsellar. Quantes vegades això ens fa bé! Sobretot, la lectura el trau a un fora d’ell mateix. Quan li pegues voltes a un problema la lectura et situa fora del problema, et fiques en el llibre que estàs llegint. I això fa que pugues eixir del cercle viciós. Als malalts, els va de meravella. Nosaltres teníem a l’hospital una biblioteca, que ha desaparegut, i una bibliotecària enamorada dels llibres que anava aconsellant i deixant llibres als malalts. És una figura que note a faltar en aquests moments.

Adolf Beltran: És a dir, han anat cap arrere.

Ana Lluch: Sí, sí, a l’hospital hi havia una blioteca, es compraven llibres per als malalts i se’ls oferien. Han llevat la figura de la bibliotecària i la biblioteca perquè diuen que les xarxes socials substitueixen els llibres de paper. Això és un error total. A més a més, pense que molta gent que havia començat amb el llibre electrònic ha tornat al llibre de paper. Ho veig en els avions, en el tren… Jo utilitze molt el metro i m’agrada vore la gent jove amb llibres. Hi veig més gent jove que persones més grans.

Adolf Beltran: Sobretot xiques, el públic femení…

Ana Lluch: I xics també.

Adolf Beltran: Tornem un poc al tema que havíem iniciat. Fins a quin punt pot servir la lectura per a fer front a situacions crítiques, dramàtiques? I fins a quin punt en les presons, per exemple, es menystenen les biblioteques?


Joaquim Bosch: Els llibres poden ser claus en l’evolució d’una persona, fins i tot en situacions crítiques. Per exemple, llegir L’home a la recerca de sentit, de Víktor Frankl, en un moment determinat de la meua vida em va resultar important, o certs llibres de psicologia congnitiva. Però, efectivament, pot resultar important per a víctimes de delictes, d’agressions sexuals, de traumes vinculats a la violència de gènere. Avui en dia, hi ha un autèntic empoderament de les dones en tots els àmbits, també en la literatura, en la filosofia, en la sociologia, de protecció dels drets de les dones, que pot resultar tremendament útil per a fer entendre quan es troben en situació de maltractament, per a fugir dels mites romàntics de suportar un home a costa del que siga. En el mateix àmbit, des d’una altra perspectiva, en les presons cal una planificació més clara per a entendre quines són les bondats o les virtuts de la lectura en un programa de tractament. Encara no està suficientment valorat.

Adolf Beltran: Perquè en les presons hi ha temps.

Joaquim Bosch: Hi ha temps I una utilitat clara. La gran majoria de la gent a les presons prové de la marginalitat social, no ha tingut pràcticament possibilitats de formació, ha delinquit moltes vegades perquè ha tingut poques alternatives millors per a organitzar la seua vida. Allí té un espai per resituar-se. Per això un Estat social hi ha d’invertir a tots els nivells, i el de la lectura i l’orientació lectora és important.
Ana Lluch: No se’ls forma per a fer que la lectura siga atractiva. Hi deu haver una metodologia. Els metges tampoc no ho fem. Sembla que és perdre el temps, quan de vegades la lectura pot ser una teràpia millor que prescriure medicaments.

Adolf Beltran: Hi ha un valor terapèutic de la lectura?

Ana Lluch: Sí, totalment.

Adolf Beltran: Per anar acabant aquesta conversa, que es podria allargar molt, voldria preguntar-vos si teniu un llibrer o llibrera habitual. Quina relació teniu amb la compra de llibres?

Ana Lluch: M’agraden les entrevistes que fa Grasset en la TV-3 amb qui publica llibres, que són meravelloses. Tenim una llista que ens fem a casa per a la compra de llibres. Ací pots anar a Tres i Quatre i trobar-ne, però què pocs llibres en valencià trobes en una llibreria normal de València! Quan fa poc vam anar a Barcelona vam comprar divuit llibres, perquè teníem una llista dels que volíem llegir. Això ho fem de vegades. Crec que la gent de la meua edat tendim més a l’antropologia. He llegit prou sobre la Guerra Civil perquè crec que és una part de la nostra història que ens ajuda a entendre el present i el que està passant. I resulta que aquestes coses en la teua llengua no les trobes.

Joaquim Bosch: De llibrer no n’he tingut mai. Sí que he tingut bons amics, grans lectors, gent que admires i et fies del seu criteri.

Adolf Beltran: I et deixes recomanar.

Joaquim Bosch: De la mateixa manera que tinc amics i amigues que els encanta anar a uns grans magatzem a mirar roba, a vore què troben, m’agrada molt anar a llibreries a escarbar. M’hi puc passar una o dues hores. Fins i tot en biblioteques. La Biblioteca de València, al carrer de l’Hospital, per exemple, me l’he feta pols moltes vegades, escodrinyant a vore què hi trobava.

Ana Lluch: I et fies de la referència d’entrada? Jo no m’acabe de fiar de les referències per a comprar el llibre. Preferisc haver-ne sentit parlar, haver sabut de què va. Això de fullejar-lo sols se’m queda curt.

Joaquim Bosch: Mirar la contraportada, l’ìndex i, si no et pertorba el llibreter, llegir una mica la introducció pot ser un bon aperitiu.

Adolf Beltran: A fer això convidem els nostres lectors, a deixar-se aconsellar, a mirar llibres. Perquè a lectura no és una cosa supèrflua de la qual prescindir sinó que ha de formar part del menú de la vida quotidiana.