Skip to content

Construcció de la identitat postmoderna en la literatura infantil i juvenil

Margarida Castellano Sanz
Les societats actuals necessiten construir una nova representació d'elles mateixes que incloga de manera satisfactòria la diversitat d'orígens i cultures dels seus ciutadans.

La nostra societat viu aquesta primera etapa del segle XXI immersa en una època d’intenses transformacions als nivells més diversos: polític, econòmic, tecnològic, cultural, etc. Com qualsevol procés de canvis substacials on es transita entre un món que no acaba de desaparéixer i un no acaba de nàixer. Això pot provocar algunes percepcions de desordre, caos i inseguretat davant el buit que deixa el progressiu esfondrament d’una sèrie de paradigmes, convencions i formes de fer que, de sobte, esdevenen eines insuficients o inadequades per encarar els nous reptes socials en totes les seues dimensions.

Un d’aquests desafiaments emergents ha estat el de la gestió de la diversitat cultural i, en particular, de la procedent dels moviments migratoris: un fenomen de naturalesa complexa que, a les darreres dècades, ha protagonitzat un avenç sense precedents. Així, en el món divers i polièdric en què vivim, la qüestió identitària esdevé un tret cultural i de pertinença de gran importància.

Zygmunt Bauman (2007) alertava sobre els riscos, en un món líquid com el nostre, de comprometre’s amb una sola identitat per tota la vida. El poeta italià d’origen camerunés Ndjock Ngana també ho expressava amb aquestes paraules: «Conéixer una sola llengua, un sol treball, un sol costum, una sola civilització, conéixer una sola lògica, és una pressó».[1]


[1] Ndjock Ngana és un poeta camerunés afincat a Roma que empra com a nom artístic Teodoro. Citat per Aitana Guia (2010): “De lenguas y horizontes. Europa vista por sus escritores inmigrantes de cultura islámica” [article en línea] Extravío. Revista electrónica de literatura comparada, núm. 5. Universitat de València [data de consulta 26/09/21] <http: //www.uv.es/extravio> ISSN: 1886-4902.

La identitat, en definitiva, no mereix cap més pensament quan el fet de «pertànyer» resulta natural, quan no és quelcom que ha de ser guanyat o reclamat, ja que «pertànyer» és simplement seguir unes pautes que semblen òbvies gràcies a l’absència de competidors. No obstant això, la força necessària per a aconseguir aquesta pertinença no sorgeix per ella mateixa, sinó que és necessari crear-la: necessita cultura. Si bé les mescles interculturals són tan antigues com les diferències, els contactes o les enemistats entre societats, aquestes s’han accentuat a mesura que la creixent complexitat social ha generat formacions culturals distintes i les ha fet interactuar a dins de cada nació i, especialment, des que els viatges, les tecnologies digitals i les migracions han fet «permeables» les fronteres culturals (Onghena, 2005).

La identitat, en definitiva, no mereix cap més pensament quan el fet de «pertànyer» resulta natural, quan no és quelcom que ha de ser guanyat o reclamat, ja que «pertànyer» és simplement seguir unes pautes que semblen òbvies gràcies a l’absència de competidors. No obstant això, la força necessària per a aconseguir aquesta pertinença no sorgeix per ella mateixa, sinó que és necessari crear-la: necessita cultura. Si bé les mescles interculturals són tan antigues com les diferències, els contactes o les enemistats entre societats, aquestes s’han accentuat a mesura que la creixent complexitat social ha generat formacions culturals distintes i les ha fet interactuar a dins de cada nació i, especialment, des que els viatges, les tecnologies digitals i les migracions han fet «permeables» les fronteres culturals (Onghena, 2005).[2].


[2] Dins Nash, Mary; Tello, Rosa; Benach, Núria (ed.) Inmigración, género y espacios urbanos. Los retos de la diversidad. Barcelona. Edicions Bellaterra. pp 57. Traducció pròpia.

Per tot açò, les societats actuals necessiten construir una nova representació d’elles mateixes que incloga de manera satisfactòria la diversitat d’orígens i cultures dels seus ciutadans. La literatura és, sense cap mena de dubte, un instrument potent en aquest camí de construcció de la identitat, tal com ja ho va ser en la constitució de les representacions nacionals durant el segle XIX. Molts elements de l’imaginari social es transmeten mitjançant la literatura i, a més, és en la literatura on es produeix un joc de símbols i referents culturals que permeten construir la consciència de pertànyer a una identitat polièdrica que inclou des de la cultura més pròxima, fins la percepció més global. Tal com assenyala Teresa Colomer (2012) «en aquest procés, la literatura contribueix a l’articulació i la conjugació de les identitats culturals de cada persona i permet visualitzar que, com més arrelada és l’experiència en una cultura concreta, en més universal es converteix».

I és que la visió de la literatura com a mitjà de comprensió cultural del món propi i de les cultures alienes ha estat sempre un valor present a la literatura infantil i juvenil. Concretament, la multiculturalitat apareix amb força en els textos literaris a partir dels anys 80 el segle XX, especialment als països anglosaxons. Recordem, en aquest punt, que l’interés per acostar la literatura als infants sorgeix a Europa cap a les darreries del segle XVIII i s’hi consolida durant el segle XIX (Lluch i Valriu, 2013). En el cas del català, però, caldrà esperar fins el segle XX per poder parlar d’una LIJ amb diferents etapes i formes i una literatura que, en definitiva, s’obrirà de manera més tardana a protagonistes amb identitats que reflecteixen els processos de construcció identitària propis de la literatura postcolonial i els moviments migratoris.
Amb tot, si hi ha una literatura pionera a inserir les veus perifèriques en el corrent literari canònic, aquesta és la nord-americana. Podem constatar com, des de pràcticament els orígens de la nació, els grups ètnics minoritaris que es trobaven dins els seus límits geopolítics es van traçar com a objectiu bàsic l’autodefinició, que exigia la representació i la legitimització mitjançant la paraula escrita. Naix així una literatura amb diferents etiquetes (afroamericana, xicana, asiàtica, nativa, etc.) que ha estat acceptada, amb els anys, també com a literatura canònica i que, fins i tot, ha arribat als currículums d’ensenyament obligatori per tal de donar resposta a les aules multiculturals i multiidentitàries dels segles XX i XXI.

Aquesta literatura postcolonial i de les noves migracions té en comú que presenta experiències personals d’un procés migratori complicat a diferents nivells i, per tal de plasmar aquest desarrelament i aquest sentiment de no pertànyer, utilitza gèneres literaris barrejats: des de la poesia a l’assaig, passant pel relat breu i les autobiografies novel·lades. Una gran diversitat de gèneres textuals, perquè també hi ha una gran varietat de procedències, experiències i maneres d’expressar-les. Aquesta escriptura descentrada conforma un relat de relats, pel fet que té en compte molts factors que fins les darreres dècades del segle XX no havien entrat a formar part de cap classificació de gènere literari. Així, etiquetes com ara ètnica, d’exili, migrant o de la diàspora no acaben d’ajustar-se a la descripció d’un gènere que també té en compte aspectes relacionats amb els relats de vida, les geografies literàries i les pràctiques culturals.

Parlem d’una literatura que para una atenció especial a la fragmentació que comporta la diàspora i la vida entre fronteres i que, en aquest sentit, centra els seus interessos en els processos de construcció de la identitat. Martina Fittipaldi ho expressa així: «Aquest espai “in-between” provoca una crisi d’identitat que, en el cas dels joves, s’afig a aquella pròpia de l’adolescència. Necessiten definir-se, saber qui són, i açò els porta a explorar diferents maneres de ser i estar en el món per a elaborar la seua pròpia identitat» (2008: 24).[4].


[4] Citat a MARGALLO, Ana María (2008). Traducció pròpia


Si ens centrem en la crítica postcolonial i la crítica feminista propis del segle XX, observarem que les autores xicanes de finals dels anys 80 esdevenen clau per entendre el mestissatge i la hibridació en la literatura. De fet, en l’obra que podríem considerar la més transversal de l’escena cultural xicana, Borderlans/La frontera, Gloria Anzaldúa (1999) analitza els problemes i contradiccions de la vida en els espais de frontera. Aquests espais, tant si són forçats per expansions colonials com si són exercicis de poder, tinguen l’origen en implantacions violentes d’opressió social i ideològica o no, siguen espais fronterers corporas, socials o genèrics, no conformen un territori còmode per a viure «this place of contradictions». I és que les fronteres, diu l’escriptora i crítica xicana, són físicament presents allà on dues cultures coincideixen en temps i espai, allà on persones de races diferents ocupen un mateix territori, allà on diferents nivells socials estan en contacte i, espacialment, allà on l’espai entre dos individus queda íntimament reduït.

Construir fronteres vol dir autoritzar, desautoritzar, validar i invalidar uns elements en detriment d’uns altres, per tal d’assenyalar el territori de qui és a fora i, d’aquesta manera, conservar la integritat de qui és a dins. Contra aquesta visió excloent, ens cal llegir els territoris fronterers com espais flexibles, canviants i híbrids, on tenen cabuda múltiples (re)creacions culturals.
És per tot açò que escriptores com Hazle Rochman (1995) alerten de la necessitat de mostrar un ventall ampli quan parlem de representar identitats no hegemòniques a la literatura:

La multiculturalidad no sólo quiere decir gente de color. La multiculturalidad no es una materia especial para una antología, no es ua área separada de la biblioteca, o un mes especial del año, o una mirada especial de la historia. Es parte de todo lo que hacemos. Es lo que somos (…) los mejores libros pueden ser los más importantes cuando s etrata de construir una comunidad, y la manera de hacerlo no es ofreciendo modelos y recetas, ni a través de nobles mensajes sobre la familia humana, sino con historias cautivadoras que nos hagan imaginar la vida de los demás. Una buena historia nos permite conocer a las personas como individuos, con sus particularidades y conflictos, y una vez que se ve a alguien como una persona – con su mezquindad y su coraje- entonces se puede ir más allá del estereotipo.[5].

[5] Citada per Teresa Colomer (2012)

Un dels reptes més grans a què el nostre sistema educatiu ha hagut d efer front durant aquestes darreres dècades ha estat el d’acollir un alumnat nouvingut divers. En aquest sentit, el Consell Assessor de la Llengua a l’Escola estableix que la literatura és una ferramenta idònia en els processos d’acollida lingüística i social, perquè:

  • És un lloc privilegiat per a l’aprenentatge lingüístic, perquè ofereix una situació comunicativa concreta que pot englobar tota mena de discursos i on les regles lingüístiques prenen rellevància en elles mateixes.
  • Resulta un instrument fonamental per al model d’inclusió educativa, perquè ofereix formes de ficció i referents culturals que cohesionen una comunitat, tot nodrint les imatges de representació sicla en els diversos nivells de pertinença de cada individu.
  • La relació que s’estableix entre l’infant o l’adolescent i els textos literaris dóna cabuda a les dimensions afectives i col·labora en la construcció de la pròpia identitat [6].

[6] Colomer, Teresa a Murgades, J. (2006) Citat per Margallo, Ana Maria (2008).

Algunes obres ja clàssiques de la LIJ multicultural, que han ajudat en els processos de construcció de les identitats postcolonials, migrants o de fronteres ja tenen equivalents a la literatura catalana. És per això que, hui en dia, podem posar al mateix nivell novel·les com ara Anne ici, Sélima là-bas (1978) de l’autora francesa d’origen argelí Marie Féraud o The House on Mango Street (1984) de l’autora xicana Sandra Cisneros, amb la novel·la De Nador a Vic (2004) de l’autora catalana d’origen marroquí Laila Karrouch. D’altres autobiografies novel·lades de joves que viuen entre la cultura familiar i la social són Brick Lane (2003) de l’autora anglesa nascuda a Bangladesh Monica Ali (i traduïda al català com 7 mars, 13 rius); la novel·la Does my Head Look Big in This? (2005), de l’autora australiana d’origen palestí i egipci Randa Abdel-Fattah (traduïda al català com Per què tothom em mira això del cap?) o la novel·la Unaccustomed Earth (2008), de l’autora nord-americana d’origen hindi Jhumpa Lahiri (traduïda al català com Una terra estranya).

També en el món dels àlbums il·lustrats trobem grans referents d’aquests processos de construcció de la identitat. Algunes, pioneres en la nostra cultura, com ara l’adaptació del clàssic de Francesc Candel en Una nova Terra (1971); obres que reflecteixen la realitat dels moviments de reagrupació familiar procedents del nord d’Àfrica com La mirada d’Ahmed, de Maria Dolors Pellicer (2007); obres que parlen dels processos d’adopció, com ara Anem a buscar l’Aruna, de Lourdes Alsins (2001) o La petita filla del Ganges, d’Asha Miró (2014); grans relats dels processos migratoris de principis del segle XX, com ara Emigrantes de Shaun Tan (2006) o els moviments propis del segle XXI, com El viatge de Francesca Sanna (2016). També trobem àlbums informatius, com ara Planète Migrants d’Amelie Fontaine (2016) o llibres que empren personatges animals personificats per representar, sense paraules i sense eufemismes, el drama migratori, com és el recent Migrantes d’Issa Watanabe (2019).
Tot plegat, hem oferit una mirada i uns textos que atenen, des d’una perspectiva transcurricular, no només els factors cognitius, sinó també els afectius (acitudinals i motivadors) i que, a més, tal com assenyala Oriol Guasch (2001) «tenen un paper fonamental en els processos d’adquisició de llengües» (9). Michèle Petit, amb els estudis fets als barris perifèrics de la ciutat de París, constata les possibilitats que la literatura ens ofereix per construir un món més acollidor i habitable per tothom: «Allò que he aprés amb aquesta investigació és que per a una part dels infants i joves de pares immigrants, la lectura, tot i que es practique de tant en tant, contribueix de manera notable a la integració de la història personal, a la recomposició de les seues formes de pertinença, a la conjugació dels universos culturals, a l’elaboració d’una identitat plural, flexible i oberta» (2005: 27) [7].


[7] Traducció pròpia.

És amb aquests textos multimodals que representen els puzles identitaris del segle XXI que podrem treballar la literacitat múltiple i construir nous ponts, per donar cabuda a una literatura que acull, que ofereix espais de comprensió, de reflexió i, també, de llibertat.