Skip to content

Comunicar-se com a eina d’apoderament: l’experiència del Projecte Impresas

Pilar Almenar
Impresas aspira a ser un pont entre l’interior i l’exterior de les presons.

Durant el meu treball com a periodista en diversos mitjans duc anys verificant el poder brutal de la comunicació com a eina d’apoderament. Quan entreviste a persones o col·lectius a qui normalment no se’ls dona espai als mitjans de comunicació, es genera en ells un efecte apoderador pel fet que, per fi, algú parla “amb” ells (i no “sobre” ells) i per fi els considera subjectes de drets, propietaris de veu i de criteri. Viure el poder dignificador que té deixar de representar la veu de la gent per, simplement, recollir la veu de la gent fou el motor que em va dur a pensar en el Projecte Impresas.

La idea va nàixer en 2015 però no fou fins 2017 quan va prendre la forma definitiva: volia generar un espai d’apoderament per a dones a través de la creació literària dins de la presó de Picassent. La idea es va concretar quan vaig conèixer l’Associació Àmbit i quan em varen explicar que les dones recluses són menys del 8% del total de la població reclusa a Espanya i que la seua condició de minoria en les presons les fa tenir menys opcions terapèutiques per a la reinserció. Quan em vaig assabentar que la seua via principal d’expressió és l’escrita (a través de cartes a familiars i instàncies a la institució per la manca total de telèfons mòbils i d’Internet), vaig entendre que Impresas ja tenia sentit. Quan, a més, em contaren que les dones recluses tenen, de manera real, la necessitat d’expressió i de comunicar el que viuen, vaig saber que aquella idea ja no era producte de la meua curiositat o del meu ego, sinò que de veritat el Projecte Impresas podia ser útil, podia oferir una eina i un espai d’utilitat directa en el camí cap a la reinserció.

En aquell punt, amb un castell tan immens (i una responsabilitat tan gran) en l’aire, necessitava un equip amb qui abordar el repte que suposava materialitzar allò que imaginava, així que vaig telefonar a un grup de dones a les quals admiraba, i amb qui encara no havia pogut treballar, per oferir-los la idea de construir juntes el projecte. Estrella Jover -fotoperiodista-, Laura Bellver -periodista-, Rus Martínez -psicòloga-, Cristina López -terapeuta ocupacional-, Patricia Blanco (gestora de projectes immersa en aquell moment també en la creació de la seua associació Adonar) i jo, treballarem de valent durant un any generant xarxa, organitzant la logística per entrar en presó i, per damunt de tot, aprenent i escoltant.

Si voliem construir un projecte de veritat engrescador (i ho voliem amb ple convenciment) no podiem imposar la perspectiva colonial d’una colla de dones lliures universitàries que projecten i elegeixen el que (imaginen) voldran les dones internes. El que voliem era tornar a la societat el nostre privilegi, posar les nostres eines al servei de les dones recluses perquè foren elles les propietàries del seu procés. Així que el primer pas fou molt senzill: escoltar-les. Gràcies al suport de l’Associació Àmbit, puguérem generar el que nosaltres anomenàrem “panell d’expertes”, un grup de dones exrecluses usuàries de l’entitat, amb qui poguerem contrastar en primera persona la idoneitat del contingut i la perspectiva que voliem oferir. Esta mateixa entitat fou qui ens va obrir la porta de presó, presentant-nos a l’equip directiu en les primeres reunions, i qui ens va acreditar per poder començar a treballar.

El 5 d’octubre de 2018, amb curiositat, vertigen i un amor immens pel que veniem a oferir, entrarem a treballar per primera vegada a presó. Des d’aleshores fins al dia de hui, han passat més de 3 anys i tres edicions del projecte on totes hem fet molt de camí. El projecte ha madurat i nosaltres també: part de l’equip ha canviat; hem creat una associació pròpia per continuar endavant de forma autònoma; hem millorat les formes de treballar; hem remuntat un confinament (on ens varem adonar de què se sent vivint confinada, encara que no reclusa); hem mantingut en marxa dues edicions del projecte per damunt de la pandèmia; hem registrat les revistes i les hem dipositades als arxius de patrimoni literari a la Biblioteca Valenciana i la Biblioteca Nacional (què emocionant dur les seues veus a un espai com aquest); hem identificat i treballat a fons els nostres privilegis i ens hem adonat de la utilitat de posar-los al servei de la justícia social.

Si hi ha una cosa que el projecte no ha parat de fer en estos anys ha sigut qüestionar-se, a sí mateix i al seu entorn i en aquest qüestionament les persones relacionades amb Impresas ens hem transformat. En primer lloc, les redactores del projecte, que en cada edició s’apropien de l’espai del taller per transformar-lo en la seua casa intangible, una llar de lectura, escriptura i creativitat on són qui volen ser, on són, tot simplement, qui de veritat són, fora dels clixés, estigmes i prejudicis que els imposa la societat i el sistema. Elegir els temes, escriure’ls, elegir qui volen que il·lustre els seus textos, com volen que siga la maquetació o elegir, fins i tot, el tamany de la lletra i el propi nom de la revista en cada edició ha generat un xicotet espai de llibertat en l’aula del mòdul 18. “Entre aquestos murs hi ha cultura i ganes de divulgar-la”, s’ha convertit en el seu propi lema que l’equip d’Impresas tracta de difondre en cada ocasió que té oportunitat.

En segon lloc, Impresas ha sentit una xicoteta evolució en la institució penitenciaria, que cada vegada confia més en l’equip del projecte, flexibilitza els procediments per permetre que seguim fent la nostra tasca i que, fins i tot quan ha canviat l’equip directiu, el nou manté a Impresas com un projecte adient i valuós.

En tercer lloc, el projecte ha contribuït també a generar impacte social en les persones col·laboradores (professionals de la fotografia, la il·lustració, el disseny, la impressió…), amb qui ens reunim personalment per a que comprenguen que, en alguns casos, el món també es canvia només escoltant i estant disponible per al que necessiten els demés. Escoltar la seua il·lusió i la seua sensació de responsabilitat en rebre un encàrrec directe de les redactores ens fa entendre que sí funciona el nostre esforç per desmuntar els prejudicis que dibuixen les sèries, el cinema o la literatura sobre les persones recluses.

El respecte que mostren pel projecte els mitjans de comunicació quan parlen sobre les redactores, les invitacions a xarrades i debats per part de diversos col·lectius professionals de creadores, o els nombrosos treballs acadèmics que han fet universitàries de grau i màster son part de la quarta branca de l’impacte que Impresas vol generar: l’impacte sobre la societat.

Durant estos quatre anys, Impresas s’ha convertit en un xicotet laboratori d’investigació sobre el poder de la comunicació i de la cultura com a eina i sobre com, de vegades, l’emergència i la pertinença d’alguns processos és tan potent, que només cal oferir un espai horitzontal i segur per a que tinguen lloc i acompanyar-los des d’un segon plànol mentre avancen.

El projecte Impresas és un exemple de com la lectura pot ser una eina per generar impacte social positiu i no només sobre les redactores. Les revistes d’Impresas aspiren a ser un pont entre l’interior i l’exterior de les presons, un canal de comunicació directa entre la societat, que mai deixa de ser-ho i de tenir drets humans visca lliure o temporalment reclusa.

El poder de la lectura al nostre projecte manifesta de nou la seua capacitat transformadora quan és la societat lliure qui s’acosta a les revistes. El nostre projecte lluita perquè les veus de les dones internes en la presó arribe al carrer. Que la societat puga llegir a les dones internes en presó desmunta l’obscuritat, desmunta la por i desmunta la ignorància i això genera un espai permeable a la reiserció, de la qual som corresponsables. Per a què serveix l’esforç que fan les persones recluses per a la seua reinserció si, en eixir, la societat no les vol acollir?

Llegir les revistes del projecte Impresas és l’eina més directa per aconseguir aquest objectiu. Que estigues llegint aquest article és genial (gràcies!) però el que ens agradaria és que aquest article t’animara a llegir a les redactores, les seues veus són les importants.

Entre els reptes de futur del nostre projecte està continuar aprofondint en aquest impacte social. Per aconseguir-ho, en 2022 haurem de treballar en la sostenibilitat econòmica a llarg termini i d’altra banda, aconseguir un mecanisme estable per a distribuir les revistes que genere una via de finançament autònoma. Les redactores volen seguir, l’equip està preparat, les col·laboradores disponibles. I vosaltres? Comptem amb vosaltres?

Si la lectura d’aquest article-reflexió vos ha ha encés espurnes al cervell, al cor o (qui sap) a la butxaca, vos llegirem amb molt de gust al correu del projecte que trobareu al nostre web www.impresas.org.

Pilar Almenar, periodista. Directora del Projecte Impresas @ImpresasOrg